Per Elvira Altés

Què diria si veiés que han fet ministra dels exèrcits a una dona? Ella que feliçment era una dona que no volia ser carrabiner... I és que el feminisme dels anys 70 i 80 volia canviar el món, estava a favor de la pau i en contra dels militars i les seves malèvoles joguines de fer la guerra. Canviar el món no volia dir arribar a ser com els homes, aquesta mena d'igualtat no era la que desitjàvem, ben al contrari, el que proposava el feminisme era tota una revolució: que els valors de la vida, del diàleg, de la cooperació i de l'amor fertilitzessin la cultura i fessin caure el patriarcat.

No ha estat així, ni de bon tros, les dones no hem pogut o no hem sabut inocular aquesta llavor a la societat, no hem sabut plantar la nostra diferència i fer-la fructificar. Ah! Els valors de les dones, sembla que han quedat reduïts en això de la conciliació de la vida personal i professional, com si només a nosaltres ens interessés fer més amable i humana l'experiència de viure. A canvi, ens han venut la igualtat, iguals que qui? Iguals que ells? Doncs si per arribar a ser com un d'ells hem d'assolir les mateixes cotes de competitivitat, exigència i agressivitat, aleshores, afanyem-nos, no perdem ni un moment fins aconseguir ser coronel, ministre de defensa o el que convingui, i felicitem-nos en nom de les que ho han aconseguit. Però no ens oblidem de les paradoxes, en Rodríguez Zapatero s'ha fet amb dues imatges impagables: una dona en gestació passant revista a persones entrenades per entrar en combat i una catalana cridant viva España.