Encara que, com sol passar, a la llista de guardonats amb el premi Nobel de Literatura les autores no hi sovintegen, el fet de recaure aquest any en Doris Lessing ha fet la impressió que el rebíem totes les dones en general i no tan sols les escriptores. Personalment, procurant sempre pensar en positiu, vull creure que ha estat una sort aquest endarreriment de quaranta anys en la concessió. Perquè si bé Lessing és l'autora del Quadern daurat (1962), que ja justifica el premi, perquè és una novel·la que és molt més que una novel·la, seria totalment injust encasellar-la en aquest títol. Breument, intentaré explicar-me.

Des del Quadern, Lessing ha tocat, diria, tots els temes que ens importen, que ens condicionen, a part de seguir la via colonial de la qual n'és mestra, i magistralment i sense estalviar-nos crítiques a nosaltres mateixes. Em refereixo, per exemple als anys vuitanta, quan es va emmascarar sota un pseudònim, Jane Somers, i ens va oferir dues novel·les centrades en el problema de la vellesa, quan el tema encara "no tocava", que serveixen de manual per a les especialistes (genèric que inclou, és clar, "els") del tema. Em refereixo a Diario de una buena vecina i Si la vejez pudiera (cito en castellà perquè no n'hi ha versió catalana). També a El somni més dolç (2001) ha estat la notària de la progressia dels anys seixantes tan publicitats. I una memorialista excepcional i una viatgera i assagista sui generis. Recomano, en l'apartat viatges, Risa africana (tampoc n'existeix versió catalana). ¿Què no és Doris Lessing si pensem en la creació narrativa contemporània?

Per altra banda, la persona que hi ha rera l'escriptora, que sovint se la presenta com una persona de mal caràcter, com si els seus predecessors en el premi fossin uns benaurats, cal dir que és una persona crítica, que és molt distint al mal caràcter. Una amiga dels seus amics, una bona cuinera i, en especial, una amant dels animals dits, erròniament, irracionals (i no tan sols gats). Una dona que, a desgrat de l'edat, sempre està al dia, tant si parlem de política convencional com de teatre, posem per cas, i, per damunt de tot, una dona crítica, tant envers el comunisme (a part del Quadern, recomano la seva narració "El día que murió Stalin") com el propi feminisme o moviment d'alliberament, al qual, en la versió nascuda a la llum pública el 1968, tant ha col·laborat, n'ha estat decisiva.

Em consta que Lessing, a qui l'havien amenaçat amb no concedir-li mai el Nobel, temia, precisament, aquest premi. Vaig parlar amb ella fa una setmana. El tema "Nobel" ni va aparèixer en la conversa. Sí que hi va aparèixer la notícia que no tan sols havia acabat la novel·la que estava escrivint les dues vegades que l'he vista personalment enguany, sinó que ja era a mans de la seva agent literària i, en conseqüència, aviat la tindríem. Per a mi va ser tan bona notícia, o més, que l'actual guardó.

Per acabar, Lessing mai no ha defugit el que en podríem dir el cànon literari de dones. Anna Wulf, la protagonista del Quadern n'és un exemple, per si ens en calen més. Una cosa que va aprofitar Cunningham per la novel·la i el film Les hores que, devent molt, és clar, a Virginia Woolf també té un deute amb la narració "Room 19" de Lessing (recordeu la dona de sa casa que va a una cambra d'hotel). (Quan es desvetllaran del seu somni profund els editors catalans?)

Per tot plegat, més val que fem com ella i seguim aquest cànon, bo i sentint que enguany el Nobel de Literatura ha estat col·lectiu. És a dir, per a totes les dones.