Habitant d'una cova a l'Afganistan, una nena en surt per aconseguir un quadern i un llapis (que substituirà per un pintallavis) perquè vol anar a l'escola i aprendre a llegir. Aquesta nena és la protagonista de Buda va explotar per vergonya, el primer llargmetratge signat per Hana Makhmalbaf, cineasta iraniana de 19 anys filla de Mohsen Makhmalbaf i germana de Samira Makhmalbaf, que va debutar amb només 17 anys amb una pel·lícula lluminosa, La poma, (en què dues bessones aprenen a caminar i a parlar després de viure els seus primers anys confinades pels seus pares, que volien protegir-les de les amenaces del món destinades a les dones) per continuar fent , amb La pissarra i A les cinc de la tarda, un cinema compromès amb una realitat marcada pel fonamentalisme. I també per la guerra. En afinitat amb la seva germana Samira i d'altres cineastes iranians, començant pel mestre Kiarostami i passant per Jafar Panahi o el kurd Bahman Ghobadi, Hana Makhmalbaf mostra en el seu primer film un interès pel tema de l'educació. En tot cas, en els primers minuts de Buda va explotar per vergonya, és possible tenir la sensació d'un cert deja vu en la mesura que el cinema iranià n'és ple de nens i encara més de nenes que busquen coses i a vegades es perden. A partir d'un moment, però, la pel·lícula fa un viratge cap un conte cruel que, explicat per una cineasta que només té 19 anys, reflecteix la impossibilitat de la innocència. Aquest moment s'inicia després que la nena no pugui accedir a una escola on només hi ha nens i on hi estudia el seu amic, l'únic nen que sembla preocupar-se per la seva educació mentre que els altres juguen a la guerra. Tampoc no és la primera vegada que, en el cinema iranià, s'han vist nens jugant a la guerra tot imitant la realitat dels adults. Hana Makhmalbaf se'n serveix per construir una faula que al·ludeix a la violència de la zona, però també a les immenses dificultats de sobreviure-hi com una dona no submisa. Els nens, senyors imaginaris de la guerra i valedors del fonamentalisme, agafen la nena (que insisteix en què no vol jugar a la guerra) i volen dilapidar-la perquè vol educar-se (li prenen la llibreta i li arranquen les fulles) de la mateixa manera que en tenen presoneres d'altres perquè s'han pintat o han mostrat la seva bellesa. La metàfora pot semblar una mica evident, però Hana Makhmalbaf (que a vegades hi demostra el sentit plàstic de la sevafamília) no complau i la seva pel·lícula, amb un final que pot deixar clavat l'espectador, és duríssima.

Guanyant-hi el premi especial del jurat, Buda va explotar per vergonya va ser presentada a la darrera edició del festival de Sant Sebastià, on també hi van arribar altres pel·lícules recents que apunten que va apareixent un cinema amb una voluntat d'afrontar l'horror del món actual, és a dir les seves guerres, amb una perspectiva de denúncia política. No és l'únic festival on aquesta tendència s'hi ha fet present. El mateix ha passat a Venècia i, per esmentar-ne un altre de ben pròxim, fins i tot a Sitges, sigui perquè va acollir Redacted, la pel·lícula de Brian de Palma exhibida abans a la Mostra, o perquè el gènere de terror (concretament, el subgènere de zombis) ara apunta cap a l'horror de la guerra, de manera que sembla menys obsessionat per la mutilació i el trossejament del cos de la dona. A diferència del film d'Hana Makhmalbaf, la majoria de les propostes són de cineastes occidentals que reflecteixen un sentiment de culpa vers la intervenció armada a la regió (particularment a l'Irak) i una voluntat de denúncia dels governs del seu país. Al respecte, Brian de Palma només va voler parlar a Venècia de la guerra de l'Irak per manifestar-se aïradament en contra de l'administració Bush.

També va ser a Venècia on Paul Higgins (director de la discutible Crash, guionista dels últims grans films de Clint Eastwood) va presentar En el valle de Elah, de pròxima estrena a l'estat espanyol després del seu pas a la secció Zabaltegi del festival de Sant Sebastià. Tommy Lee Jones hi interpreta un ex-oficial de l'exèrcit (antic combatent al Vietnam) que busca el seu fill desaparegut durant un permís als EUA després d'haver combatut a l'Irak. El pare del soldat desaparegut descobrirà un infern del qual no n'és del tot innocent: Ell mateix ha empès el seu fill a intervenir en la guerra per defensar uns hipotètics valors. Tampoc no hauria d'ignorar els efectes moralment embrutidors de la guerra, que, com en el cas de tants altres, ha dut el seu fill a enfangar-se en la violència, la brutalitat, l'oblit d'ell mateix. De fet, Higgins vol fer present el desconcert i la corrupció moral a la qual va abocant-se la societat nordamericana empesa pel seu govern. I ho fa inspirant-se en un cas real en què una dona va ser víctima de la brutalitat masculina estimulada per la guerra. També s'inspiren en casos malauradament reals, aquests ocorreguts en territori iraquià, l'esmentada Redacted i Battle for Hadiza, d'imminent estrena a l'estat espanyol i dirigida per l'anglès Nick Broomfild, que de manera discutible va guanyar el premi a la millor direcció al festival de Sant Sebastià.

"Battle for Hadiza" es proposa la reconstrucció de la matança de civils iraquians que, el 19 de novembre de 2005, va tenir lloc a Hadiza per part de soldats nordamericans després que un morís a causa d'una bomba. A part de poder compartir les inquietuds polítiques i morals del film, s'hi troba a faltar una reflexió del director sobre les possibilitats certes de reconstruir un cas real. Tot el contrari de Brian de Palma, que, a"Redacted", hi reflecteix la reflexió sobre com fer present una guerra actual com la d'Irak tenint tant en compte la dificultat d'accedir a la veritat dels fets com la naturalesa de les diferents imatges ara en circulació. Presentant la pel·lícula com una documentació visual de la violació d'una adolescent i l'assassinat de la seva família, Brian de Palma es proposa abordar el fet real a través d'una ficció construïda amb materials de diversos formats: El vídeo personal d'un soldat que vol ser cineasta; imatges capturades per càmeres de vigilància; un hipotètic documental que podria ser de la cadena Arte; informatius de diverses cadenes de televisió; l'enregistrament d'una execució difós per Internet. Són imatges de ficció relatives a un horror real. Com si fossin pre-existents, Brian de Palma actua com el demiürg que les ordena, però amb la consciència de la dificultat de conèixer la veritat quan la realitat arriba tan filtrada i manipulada. O quan és directament amagada per un poder que menteix. Aquest món n'és ple d'imatges que no sempre revelen. A la vegada, però, potser hi ha noves imatges que van fent visible una realitat amagada. El cinema, que fa temps que ha perdut el monopoli de les imatges en moviment, ho apunta sense deixar de plantejar-ne el dubte. Sempre amenacen la ficcionalització enganyosa de la realitat, la temptació de convertir l'horror en espectacle, la propagació d'imatges abjectes.