Per Elvira Altés

Els resultats de les passades eleccions han desencadenat alguns daltabaixos en els partits que no les han guanyat, no s'ha produït dimissions, però s'avancen els congressos dels partits i les espases llueixen ben dretes (per posar un símil masculí). És lògic que això passi, només faltaria que una de les poques pràctiques democràtiques de que disposa la ciutadania no sacsegés, ni que fos una mica, les caduques estructures partidistes. El que resulta incomprensible, el que desanima només de pensar-hi és el silenci espès que ha tapat el fet que en aquesta legislatura que ara començarà no només no s'ha assolit la paritat sinó que ha disminuït en un escó la presència de dones al Parlament espanyol.

O sigui que després d'una legislatura on s'ha aprovat la Llei d'Igualtat, que imposa el 40/60 de presència d'ambdós sexes, si en el 2004 hi havia 125 escons ocupats per dones en el 2007 n'hi haurà 124, un escàs 35%.

I què ha passat? Doncs que els partits polítics s'han pres al peu de la lletra això del 40/60 i han designat un estricte 40% de dones, la majoria de les quals, a més, estaven situades de manera que resultés impossible accedir a un escó.

Fa uns anys també a França es va dictar una llei que imposava un percentatge de dones a la política com una forma de superar una exigua participació femenina a la política que feia avergonyir al país de l'egalité. Els resultats van millorar, però no van assolir la paritat.

Ja sabíem que les lleis no aconsegueixen modificar per si soles les mentalitats i que les inèrcies de la quota masculina difícilment es transformaran en un repartiment equitatiu de la representació política. Per això, tot i que ja cansa, caldrà seguir dient que la igualtat d'oportunitats només s'aconseguirà amb la lluita de les dones i la complicitat de molts homes.